La creació d’una llegenda

 

IMMA MERINO

EL PUNT AVUI  08/12/2019

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Ardara és un bell poble amb un entorn natural espectacular que existeix realment a la Irlanda del Nord, però la pel·lícula que du el seu nom també podria referir-se a un lloc imaginari. Tot s’hi mou en l’aparent incertesa entre la realitat i la llegenda, el documental i la ficció, l’experiència del present i la memòria borrosa d’altres vivències, el paisatge físic i el mental; però, al capdavall, domina la construcció imaginària d’un relat que, segons han explicat els directors, Raimon Fransoy i Xavier Puig, va tenir la participació activa d’uns habitants d’Ardara. La pel·lícula, doncs, com la invenció d’una llegenda que, com les reals, és una creació col·lectiva.

El punt de partida és la desaparició de tres joves en un penya-segat: Macià (Florit), un menorquí que volia reconstruir el viatge que els seus pares, morts quan ell era petit, van fer a Ardara; Bruna (Cusí) i Maria (García Vera), dues noies que, cansades de les seves frustracions com a actrius a Barcelona, van arribar al poble per disfrutar de la naturalesa. Un misteri com a pretext per posar en marxa la imaginació: dels directors, dels intèrprets, dels habitants d’Ardara. Què va passar? Quina va ser la seva relació? D’aquesta hi ha el testimoni de les imatges enregistrades per ells mateixos: una empremta entre la realitat i la ficció del seu viatge. L’audiovisual, doncs, substitueix el quadern de notes i dibuixos amb què el pare de Macià va deixar constància del seu viatge. Però tampoc les imatges ho expliquen tot. Resta el misteri, que convida a la imaginació que basteix aquesta pel·lícula original i certament imaginativa que a vegades, però, sembla recrear-se en el seu joc.